Fa temps vaig conèixer una papallona..

Fent una volta, m'he recordat d'ella. Els núvols han deixat de fer nosa una estona, i una raig de llum, una escletxa de no res, m’ha fet pensar que l’enyorava.

Fa temps vaig conèixer una papallona. Em va fer obrir els ulls molt més del que mai els havia obert per res. Tot s'omplia de somriures quan volava, i els colors tenien sentit quan es movia. Feia batre les ales sense trencar en absolut el silenci que pintava les parets.
Al posar-se sobre la meva mà, em feia pessigolles que no sabria d'escriure en una sola pàgina. Em deixava totalment absort, enlluernat per aquell petit ventall de claror que desfilava el cèl cada instant que s’enlairava. Els segons plovien sobre els minuts que regalimaven sobre les hores. Els carrers quedaven plens de bassals de temps, que corria sense mesura. A mi no m’importava massa. Només volia mirar-la. Crec que lestimava..

Per un d’aquells mals costums que tenim les persones, vaig deixar de mirar-la. Quan la vaig voler recuperar, la monotonia ja havia decidit emboirar-ho tot, i era impossible trobar-la. Ni escoltar-la. Ni sentir-la. Tot era massa gris, molt més del que es pot assumir a vegades.

Vosaltres teniu a la mà una papallona com la que jo vaig tenir una vegada. Està plenament viva, i amb ganes d'omplir-ho tot de pampallugues. Ara i només ara és quan l’heu de mirar i apendre com vola. Obriu bé els ulls i mireu els colors que us ensenya. Llavors deixeu que s’enlairi, i veureu com és de gran el cél.
Creieu-me, aquestes papallones són les que quan hi son, veus que el cel s’apaga i ni el sol és capaç d’iluminar-lo.